Journal de Fabrice Néaud: Una obra a contracorrent


Journal de Fabrice Néaud: Una obra a contracorrent 

per Pepe Gálvez
 1. Presentació i justificació
L’obra que volem analitzar és la de Fabrice Neaud, autor francès nascut el 17 de desembre de 1968 a La Rochelle.
Cofundador de l’associació editorial Ego comme X, és al primer número de la revista del mateix nom, al 1994,
on apareixeren les primeres pàgines de la que serà la seva obra fonamental, Journal (Diario, editat a Espanya
per La Cúpula), que s’inscriu en el camp de la historieta més radicalment autobiogràfica, ja que es tracta d’un
diari íntim del que fins ara s’han publicat quatre llibres que comprenen 764 pàgines en total .El primer volum
(publicat al 1996) recull vint mesos de la seva vida, els que van des de febrer de 1992 fins a setembre de
1993; el segon (editat al 1998), compren de setembre a novembre de l’any 1993; el tercer (1999), de desembre
de 1993 a agost de 1995; i el quart (2002), d’agost de 1995 a juliol de 1996. Així els diferents volums de Diario
segueixen una relació cronològica i continua, ja que cada tom comença precisament on l’anterior ha finalitzat.
D’altra banda els relats publicats en la revista Ego comme X que tracten episodis més contemporanis de la
vida del narrador, son incorporats generalment en llibres posteriors de Journal.

Per aquesta obra Fabrice Neaud va rebre al 1996 el premi revelació d’Angulema i ha evolucionat fins a ser
una de les propostes més interessants, compromeses, sinceres i gràficament suggeridores de la nova historieta
europea. En ella l’autor exposa, ens atreviriem a afirmar que amb total sinceritat, el conjunt de les seves vivències
personals, des de les afectives fins a les laborals, segons ens confirmen les seves pròpies paraules a l’entrevista r
ealitzada per Romain Brethes i Jèrome Lepeytre al llibre col·lectiu Artistes de bande dessinée, publicat per
Editions de L’an 2 al 2003:

"Aquest projecte té una perspectiva globalitzadora, m'interessen tots els aspectes de la meva vida. Fins i tot
si poso l’accent sobre alguns més que sobre d’altres, no tinc visions temàtiques reduïdes ni filtre preestablert.
Amb això vull dir que no em poso límit temàtic: tot ha depoder entrar en el diari. Sense límits en el temps, sense
límits en els temes, no als tabús a priori."


La concreció d’aquesta declaració de principis als seus llibres els converteix en una aportació molt interessant s
obre la normalització de la homosexualitat a una societat com la francesa.


2. Sobre el llenguatge
Tot i que l'estudi específic del llenguatge no constitueix un dels nostres objectius, tret d’allò que afecti a l’exposició
del missatge, no deixa de ser convenient senyalar que la necessitat de trobar solucions per expressar moltes emocions
i reflexions de caire poc visual, ha enriquit de manera singular Diario, tal i com reflecteixen els articles de
Sylviane Remi-Giraud, Hugues de Chanay y Marie Pox-T
étu (2003).

3. Ubicació de Diario dins la creació autobiogràfica en l’àmbit de la historieta.
A l’article “Entre el jo i l’infinit", publicat a la Guia del Saló de Barcelona de l'any 2007, el sotasignant escrivia sobre
la importància de la temàtica autobiogràfica a la historieta contemporània.

"I això que estem parlant d’un mitjà relativament jove, produït per indústries dèbils, que es distribueix a mercats
majoritàriament en procés de crisi o recessió i que encara estan sotmesos a una infravaloració sociocultural. Aquests
obstacles han provocat que en els processos de creació innovadors hagi tingut molta importància la motivació
personal dels diferents autors, és a dir, un comprimís molt personal no només amb allò narrat sinó també amb
la manera de fer-ho. Això explicaria el paper essencial que ha jugat el jo com a subjecte narratiu i, en
conseqüència, l’elevat pes específic, pel nombre i la qualitat de les historietes autobiogràfiques. "


I és que es pot parlar d’una efervescència en els darrers vints anys -i dins de la historieta- d’obres autobiogràfiques
de gran qualitat,i és evident que aquest marc ha afavorit l’aparició d’un projecte tant arriscat i alhora tan diferent com
es el de Diario. Així, es poden esmentar Maus (publicat per Inrevés) i Persépolis (Norma Ed.), del nord-americà
Art Spiegelmann i la iraniana Marjana Satrapi respectivament, com dues de les obres que més difusió han
tingut a casa nostra, en un àmbit que supera amb escreix el del públic habitual de la historieta i que per això mateix
més han ajudat a consolidar el concepte de novel·la gràfica. Ambdues tenen un fort contingut autobiogràfic i honestament
sincer sobre situacions i emocions viscudes per ells o per familiars directes seus.
També hem de destacar La Ascensión del Gran Mal (Ed. Sinsentido) del francès David B, una narració que impressiona
per la seva sinceritat, de vegades brutal, a l'hora de revelar interioritats de lautor, i que no és una historia narcisista sinó
que te un caire obert i coral. Els sis volums publicats fins ara recreen la pluralitat dels elements individuals y socials presents
en la infància i adolescència de l’autor i en especial els que es relacionen amb la malaltia del seu germà: l’epilèpsia. Aquesta,
i la incertesa del seu tractament mèdic als anys seixanta, condicionaran la vida de tota la seva família, relacionant-la amb tot
tipus de medicines i filosofies alternatives i fins i tot esotèriques, i faran que l’autor arribi a manifestar el desig de la
desaparició física del seu germà. De totes maneres, a diferència del Diario, l’espai narratiu està limitat cronològicament
i situat clarament en un passat superat, no en una continuïtat gairebé directa.

Diario de un álbum
 (Planeta DeAgostini) dels autors francesos Dupuy i Berberian, que comparteixen l’autoria de guió i
dibuix, és una obra autobiogràfica que es situa en l’espai temporal de la creació i publicació de
Las mujeres y los niños primero (Norma), tercer àlbum de la sèrie protagonitzada pel Sr. Jean, aparegut a
França al 1994. L’eix narratiu són les relacions dels dos autors, el protagonisme dels quals s'alterna al relat, amb
l’obra que estan realitzant i, per extensió, amb la historieta en general. Un eix que es ramifica amb facilitat cap a
aspectes mes íntims de la seva situació personal, ja que la vida fictícia i la vida real apareixen molt lligades. Així,
la preparació d’un nou àlbum, amb els dubtes i la manca de confiança en la pròpia capacitat creativa, els patiments
amb els editors, les valoracions que fan els ciutadans sobre la figura dels historietistes, les dèries col·leccionistes...
comparteixen espai narratiu amb aspectes vivencials més densos, profunds i torbadors dels protagonistes, que són
exposats amb una gran càrrega de sinceritat i sense afectacions. El grafisme, més caricaturesc i brut que a
Monsieur Jean, és altament expressiu, amb moments narratius imaginatius i innovadors, i molt adient al to sincer
i alhora desdramatitzador d’aquest llibre.


4. Exemples d’impudor

Tot i que les obres esmentades fins ara compleixen amb els requisits d’honestedat i sinceritat, a les que ens referirem i
mmediatament hi apareix un component destacat dimpudor, i de valentia, al referir-se a experiències pròpies, que ens
les situen com a referents de Diario.

Així La muñequita de papa (La Cúpula) de Debbie Drechsler, Vida de una niña (La Cúpula)  de Phoebe Gloeckner
Por qué he matado a Pierre (Ponent Mon) d’ Alfred (dibuix) i Olivier Ka (guió), ens narren episodis d’abús
sexual de menors patits pels autors.
Les historietes de Debbie Drechsler són records autobiogràfics de la seva infantesa i adolescència. Èpoques vitals
marcades per l’agressió sexual del seu pare i per la necessitat de sobreviure en busca d’una normalitat afectiva,
encara que sigui dins de l’aixopluc de la imaginació. Poques vegades una narració ha reflectit amb tanta cruesa i alhora
tendresa la fragilitat dels infants i com els adults podem arribar a condicionar la seva evolució. Poques vegades s’ha
descrit amb tanta honestedat i nuesa el dolor i l’angoixa de la indefensió dels més petits, i dels que no ho són tant,
quan els més grans actuen com a miserables depredadors amb ells. Més enllà de l’opció estilística per un grafisme
que recorda l’estètica del gravat, el fet de que les seves vinyetes no respirin, de que el blanc sigui gairebé absent
i de que els fons s’atapeeixin de signes, expressa una atmosfera densa que oprimeix de manera continua i aclaparadora
la protagonista. Així mateix, les pàgines, sense gairebé espai entre les vinyetes, conformen espais de representació
opressius que apropen la visió de la realitat a la fantasia dels mals somnis.
 Al recull dhistorietes de Vida de una niña, hi trobem la més antiga, Ella es Mary la menor, que està realitzada
als setze anys i reflecteix molt en directe l’experiència de la seva relació de dependència i manipulació, als
quinze anys, amb el seu padrastre. Sorprèn en el seu plantejament, plasmat amb precoç domini gràfic, l’equilibrada
combinació de sinceritat i objectivitat per a reflectir sense retòrica melodramàtica ni autocompassió la seva confusió
i la fràgil esperança del final. A El tercer amor de Minnie, senyalada per Robert Crumb al pròleg com una de les
obres mestres del còmic de tots els temps, la visita al passat segueix tenint una funció catàrtica però el tractament és una
mica diferent, com si la maduresa no hagués minvat la sinceritat però si introduït la llunyania. La narració es realitza
des d’una perspectiva que, d’alguna manera, recorda la seva professió dil·lustradora mèdica, ja que integra la
deformació dins de la normalitat i aconsegueix la descripció gairebé freda duna sèrie de situacions trasbalsadores,
i doloroses anímicament, que ella va protagonitzar i patir. Però aquesta fredor està matisada també per una lleugera,
però efectiva, capa de tendresa, d’estima, que impregna la mirada de Phoebe Gloeckner. Segurament, el llenguatge
de les imatges dibuixades té quelcom, una síntesi especial de distància i implicació, que permet exposar aquest tipus
de ferides obertes a la llum dels records i la mirada aliena i així ajudar a cicatritzar-les.
Tot i que en el cas de Por qué he matado a Pierre el narrador, Olivier Ka, no plasma directament en el traç l’emoció
de reviure el passat, sinó que ho fa mitjançant el grafisme del dibuixant Alfred, això no significa una reducció de la
intensitat de l’emoció, ni afecta a la sinceritat i honestedat de l’exposició. En canvi, sí que aporta un tractament narratiu
que es distingeix per la creativa diversificació gràfica i per l’especial relació entre les paraules i les imatges en moments claus del relat.


5. Influències reconegudes
L’autor, a l’esmentada entrevista del llibre Artistes de bande dessinée, reconeix el seu interès per l’obra de Chester Brown,
Joe Matt i Julie Doucet. El Playboy i Nunca me has gustado (publicades ambdues per La Cúpula), el canadenc
Chester Brown, són dues obres autobiogràfiques que es distingeixen per un tractament fred, on la sinceritat es
conjumina amb una certa distància, com si l’autor s’observés a sí mateix amb l’objectivitat del desconeixement.
Distància que potser es deu a que narren vivències marcades per l’aïllament i la incapacitat de comunicar-se i
d‘expressar els seus sentiments. Destaca a Nunca me has gustado la composició de la página, que trenca
l’ordre de les tires, produint una sensació de desordre que evoca el procés moltes vegades caòtic de reconstrucció
dels records per la memòria.
Joe Matt, nascut a Filadèlfia, és company de Chester Brown, amistat que es reflecteix en la pròpia obra.
Pequeño Cabrón (Astiberri), és un llibre autobiogràfic realitzat gairebé en directe: d'aquesta manera, el relat
redueix al mínim la distancia temporal entre els fets i la seva translació narrativa. A més, es genera una mena
de cicle tancat realitat-ficció-realitat-ficció... dins del qual s’estableix una interrelació continua que tanca
els límits referencials i genera un nou univers mixt molt similar al que es desenvolupa a Diario.
Aquesta immediatesa aporta un grau d’espontaneïtat i frescor que neutralitza en part la impudícia de la publicació
voluntària dunes histories que, pel seu contingut, freguen la frontera amb el gènere de diari d’adolescent. D’altra
banda, la duresa de l’autorretrat, on exhibeix més que descriu les mancances del protagonista,
una figura patètica que excel·leix en egocentrisme, inseguretat i immaduresa, actua com un recurs narratiu amb
el que l’autor, fan confés de Woody Allen, facilita cert grau de complicitat, ja que no d’aprovació, dels lectors.
Diario de Nueva York és una de les més interessants mostres del gènere autobiogràfic publicades a casa nostra.
Encapçalades amb el subtítol de “histories reals”, les diferents narracions d’aquest àlbum ens descriuen seqüències
de la vida de la seva autora, la canadenca Julie Doucet, amb el denominador comú de les seves relacions,
gens engrescadores, amb l’altre sexe. La perspectiva naturalista de la narració es conjumina amb l’encertada
selecció de les anècdotes per a equilibrar els elements dramàtics i la representació del temps quotidià. El grafisme,
basat en una caricatura expressiva i alhora ingènua, aconsegueix la sensació de realisme amb una escenificació
detallista que situa als personatges en un context clarament identificable i material. Però al mateix temps el tractament
de les perspectives i de l’anatomia, acumulació de cossos i objectes i caps sobredimensionats, generen una atmosfera
tancada amb matisos onírics on es reflecteix la relació entre el que succeeix a l’exterior i a l'interior de la protagonista,
o sigui de la pròpia autora. D’altra banda, el desordre present a la majoria de les vinyetes ens suggereix la coexistència
de la llibertat, com opció, i de la inseguretat, com a conseqüència, dins de la seva evolució.


6. Referències properes
Les referències assumides explícitament per l’autor s’han de completar amb els noms dels autor francesos JC Menu,
Matt Konture i Edmon Baudoin. Els dos primers són co-fundadors de l’editorial L’Association, que va ser clau per a
l’aparició i consolidació del moviment d'editorials independents amb una producció alternativa. Tots dos comparteixen
també el fet de ser desconeguts a casa nostra, on les seves obres no han estat publicades. En el camp autobiogràfic,
el primer ha realitzat el llibre Livret de phamille (L’Association), centrat sobre les seves experiències paternals
entre 1991 i 1994, tractades amb un to humorístic però ple de sinceritat sobre les seves emocions contradictòries.
Pel que fa a Matt Konture, va publicar Les Contures (L’Association), obra que prèviament, des de 1996, es va publicar a
Lapin, revista de l’Association. En ella, després d'iniciar per a la seva filla el que sembla la recreació d’un univers
mitològic basat en l'imaginari de la seva infància, gira cap a la recuperació del records perduts i de la seva particular
mitologia mitjançant una tècnica deconstructiva i desmitificadora.
Edmon Baudoin apareix esmentat a Diario, en concret a la pàgina deu del primer llibre, quan Loïc, amic de
l’autor, posa el treball de Baudoin com exemple orientatiu de cap a on podria dirigir-se l’obra de Neaud.
Posteriorment, apareix com un visitant clau de la primera exposició del col.lectiu Ego comme X, davant
el qual Fabrice confessa haver-se sentit un imbècil rematat. Baudoin, de qui a Espanya s’han publicat
algunes, poques, historietes curtes i el llibre El viaje (Astiberri), inicia la vessant autobiogràfica
de la seva obra amb Passe le temps en 1992 i continuarà amb un bon grapat d’obres com Éloge de la poussière,
Couma aço
, Mat, Piero (aquest llibre es publicarà en breu a casa nostra)...
A Éloge de la poussière reflecteix la seva relació amb la seva mare malalta i recorda quan el seu pare es va morir a prop seu i
ell li va pregar que es deixés anar. Al llibre Entretiens avec Edmond Baudoin, de Philippe Sohet (2001), confessa:

"Quan jo deia a la meva mare: "Mamà , no et moguis, que et dibuixo", i després en tornant al meu estudi, al costat del dibuix de la
meva mare, escrivia "Mamà, ara deixa't morir", em semblava fer un acte molt greu. Era el rostre de la meva mare que em mirava.
Tenia la impressió de fer quelcom de prohibit."


Sobre fins a quin punt l’autor pot reproduir part de la vida aliena a la seva autobiografia, element que apareixerà envoltat de polèmica a
Diario, a la entrevista esmentada anteriorment Baudoin afirma: "el límit és l’altre, el respecte, no ferir l’altre. No és senzill: la meva vida
i el que escric són inseparables”.


7. L’ambició de recrear la vida
Reprodueixo a continuació un fragment d’una entrevista que vaig realitzar a Baudoin per a la revista Trama sobre
Le Chemin de Sant Jean, l’obra més ambiciosa d’aquest autor en l’àmbit autobiogràfic:

T. Le Chemin de Sant Jean és un projecte experimental segons el qual cada any realitzaries un llibre tot descrivint les teves
sensacions al recórrer un camí a prop de Niza que porta aquest nom. ¿En quina situació es troba aquest projecte, que no
deixa de ser un intent d’aprehendre una variació en el teu temps interior en relació amb un determinat paisatge més permanent?
B. Si, en realitat aquesta idea de llibre ens va entusiasmar, a Jean-Christophe Menu, de la editorial “Association”,
i a mi. Consisteix en recórrer aquest camí i seguir recorrent-lo, amb un quadern de dibuixos i els meus records, i tornar a fer-ho
tota la meva vida. 
Fer-ho, tot inscrivint el ser humà en el paisatge, però una mica a la manera de la pintura xinesa: un ésser minúscul
a l’entorn natural; és com fer un autorretrat en base al retrat de la natura. El cert és que al començament no m'adonava del perill que
aquest projecte presentava, ja que el Camí de Sant Joan es podia convertir en una mena de forat negre de l’espai que aspiraria tots
els meus projectes i fins i tot la meva vida sencera. Llavors, i per poder seguir fent d’altres llibres, vaig decidir abandonar
el meu camí per un temps.

L’ambició d’aquesta obra, que no va passar del segon any i llibre, és en certa manera paral·lela a la de Diario, en tant que significa
lligar la vida pròpia a la realització d’una obra. Amb l’agravant, en el cas de Neaud, d’una autobiografia en creixement, en expansió
interrelacionada, amb continua reflexió sobre el que ha exposat anteriorment, i en la que la interacció entre el present i el passat
representat pels llibres es pot convertir en una clara interferència amb conseqüències de tot tipus. Les paraules de l’autor a l’entrevista
d’artistes de bande dessinée ens confirmen aquesta implicació:

El que és ben cert és que no hi ha cap diferència, veritablement cap, entre la construcció i l’elaboració d’una matèria diegètica sigui de
ficció o autobiogràfica. Davant la pàgina, davant el muntatge, davant el dibuix, l’arquitectura del llibre i del relat, no hi ha rigorosament cap
diferència entre el tractament a realitzar per una o per l’altra. L’única diferència al meu parer no s’ubica al llibre o a l’obra sinó sobre
les persones afectades, autor comprés.


8. Diario (I i II)
Dels quatre llibres que conformen Diario -el darrer publicat al 2002-, a Espanya només han estat editats per ara
els dos primers (2005 i 2006), que són també els més curts i on el seu compromís amb la homosexualitat, així com les seves manifestacions,
n més moderats. El període vital que es reflecteix a aquests dos volums, és encara proper a l’endogàmia adolescent, i com a tal està
marcat per la frustració que generen tant la seva precarietat laboral com el pes dels fracassos amorosos. D’altra banda, la seva identitat
homosexual es viu amb l’ombra propera del “ghetto” en una ciutat de províncies, situació d’aïllament que s’accentua pel seu rebuig
a integrar-se en els “ambients” reduïts i que malgrat l’aparent tolerància segueixen exclosos.
També es percep com es reforça el seu domini tant del dibuix com del llenguatge de la historieta, obligat per la necessitat de explicar i
comunicar sensacions o visions físiques i sentiments o reflexions, de manera que la sèrie es converteix en una mena de laboratori sobre
el tractament expressiu i comunicatiu de la imatge dins de la perspectiva narrativa.


9. L’impudor com opció

Si esperés a recollir l’aprovació d’uns i d’altres, es correria el risc de no dir la veritat o de veure-la impotent passar pel seu costat.

Jean Philippe Martin


Es pot realitzar un projecte com el de Diario sense vulnerar el pudor? O, dit d’una altra manera, i anant a la pregunta 
que encapçala aquest apartat: es poden respectar les lleis socials del pudor sense vulnerar la sinceritat i la honestedat que demana
aquest tipus d’obra? La resposta negativa a aquest interrogant ens pot portar a una altra qüestió, que ja hem insinuat anteriorment:
fins a quin punt es pot despullar la privacitat pròpia i la de l’entorn sense que es destrueixi parcial o totalment? Tot i que el debat sobre
els efectes d’una narració que trasllada noms i rostres de la realitat privada a una ficció pública es concentra en els altres -i en aquest
cas concret, en els amics, amants o desitjats (aquest darrers en tant que poden ser considerats homosexuals), el cert és que l’autor també
assumeix riscs al exposar la seva intimitat: despullar la pròpia feblesa, representar-se, narrar-se a un mateix sense artificis o
reduïnt dràsticament els artificis afavoridors.
En aquest sentit, Fabrice realitza unes reflexions molt significatives a la pàgina 34 del tercer llibre de Diario. Amb motiu de
l’aparició del primer número de la revista Ego comme X i coincidint amb la celebració del Saló d’Angulema, el col·lectiu fa una
exposició d’originals al pis de Fabrice. Aquest escenari, on hi trobem el seu llit desfet, els hi suggereix el repte de reconvertir
el lloc privat que ha esdevingut públic un altre cop en privat. Per aconseguir aquest objectiu, ell ocupa el seu llit, gairebé
nu i en la mateixa posició en què apareix en una de les pàgines d’una historieta seva. Llavors, mentre és part de l’exposició, sent
que el seu cos que sembla oferir-se en realitat guarda en ell mateix tots els misteris. Ell, com les narracions, són fruit d'un maquillatge
previ, d’una escenificació que oculta tant o més que mostra. Per això conclou que si mai se’l pot arribar a acusar d'impudor,
tampoc se’l podrà ni conèixer ni entendre.
El tema de la representació està molt present al quart volum, juntament amb la reflexió sobre l’art i la veritat que desenvolupa
a les pàgines 60, 61 i 62. Després de reivindicar que el procés de creació artística es composa de molts elements, que no s’exposen
ni són a l’abast dels que la contemplen posteriorment, contraposa, en una vinyeta model de síntesi, la hipocresia del mercat a
la franquesa dels nens i estableix que l’origen de l’impudor resideix en la “discussió” banal com font del rumor. I és que si l'obra
d’art se sap al descobert, sense protecció, c
om podria ser impúdica? És el que nosaltres diem sobre elles, en una discussió
convertida en finalitat ella mateixa, el que és impúdic...


10. Els límits de la representació
Què és permès de representar? Fins a quin punt la imatge dels altres els pertany? Aquest és el tema d’una llarga conversa que
ocupa cinc pàgines del llibre quart. Quan una lectora lloa el fet de que el seu dibuix reflecteix una mirada diferent sobre els homes que
ell estima, com si busqués un erotisme personal, s’assabenta que Fabrice els representa sense demanar el seu permís i s’indigna
davant el que considera una immoralitat. La resposta d’ell ataca el sentiment de propietari de la pròpia imatge com una ideologia
que reposa sobre la privatització d’una part de l’univers visible, considerantque allò que és visible pertany als que ho contemplen
i fabriquen imatges a partir d’ell.
Aquesta discussió te dos pròlegs al volum tercer. El primer es produeix en una conversa amb Dominique, a qui Fabrice, molt
enamorat d’ell i per cridar la seva atenció, ha caricaturitzat de manera amistosa en una mena de fanzine titulat Le Doumé
(malnom de Dominique), sense el seu permís. A més a més, li ha declarat el seu amor mitjançant una historieta on Fabrice
apareix com un àngel al costat del seu estimat, historieta que serà llegida per altres persones a més del seu destinatari.
Com a conseqüència, Dominique, que ha rebutjat a Fabrice i que no vol ser identificat com a homosexual, li retreu que no hagi
canviat el seu cap per a representar-lo, afirma que no vol ser part de la seva catarsis i que la seva imatge li pertany només ell pot utilitzar-la.
Més tard, Fabrice discuteix amb un conegut que també li retreu la manera com ha reflectit Doumé i els seus amics, i contraposa
l’actitud de Néaud amb la de Dupuy, que va demanar permís a la seva dona per publicar allò que l’afectava a Diario de un álbum.
Néaud li respon amb una pregunta: què hagués passat si ella no hagués autoritzat a Dupuy? El llibre seria el mateix? La resposta que es
dóna a sí mateix ésque si s’haguessin amagat totes les obres que podien molestar a algú, la terra seria encara plana.
Malgrat aquesta fermesa en la defensa de la seva opció, l’autor no deixa de sentir-se afectat per tot l’enrenou de queixes i crítiques.
Al quart volum de Journal, i després de la seva experiència amb Dominique (al Journal III), es pregunta si no hauria de canviar
el rostre de Stephane, per protegir un ser implicat i estimat. Després fa diverses propostes de canvi, en un esplèndid joc gràfic
entre rostres buits i acumulació de possibles ulls, nassos i boques. Finalment, però, manifesta que un relat on tot ha estat transposat
és una ficció que ell no vol fer. Aquests dubtes son fruit de la inquietud de Fabrice per la possibilitat de que Diario acabi impedint que
tingui una vida amorosa normal, preocupació que es manifesta en el relat nº7 d'Ego comme X, on es reflecteix que si inicialment la
vida influenciava al Diario, aras aquest el que forma part de la vida de l’autor i acaba per influir en ella.


11. Homosexualitat, exclusió i marginació individual i social
Al llibre primer de Diario (18-20) l’autor ens presenta una zona del parc pròxima muralles, un indret amagat per les ombres del
dia que se’n va, on les relacions homosexuals es desenvolupen amb alguna a-normalitat. Aquest espai exerceix sobre ell una
certa atracció malgrat la visió crítica amb que descriu alguns components del paisatge humà que l’habita, presentats com
personatges caricaturescos: perruqueres, vells perversos i marits avorrits. 
Després d'identificar a aquests darrers amb els que de
petit el cridaven “marica”, afirma però que al parc ell està al seu lloc i és el que decideix rebutjar les seves ofertes. Finalitzarà
la presentació amb la confessió de la por i de la frustració: por a les agressions, que patirà més tard, i frustració davant relacions grises
i buides de qualsevol emoció que no sigui la de la pulsió sexual.
El parc és un territori amb el que Fabrice manté una relació ambigua, de necessitat i de rebuig: allà mostra la seva identitat,
però sense ser identificat; i allà no es sotmet a les lleis d’una banda de la tolerància i del gregarisme exclòs d’una altra .
Aquesta reivindicació de llibertat i d'igualtat en lexercici de la seva opció sexual el condueix al rebuig de la reclusió en la identitat
que escenifica en diversos moments de la seva obra. Així, elprimer llibre ens descriu molt críticament als assidus de “le café” i el
defineix com una mena de “gueto” que es reafirma en la seva exclusió rebutjant a clients heterosexuals. Al segon llibre, aprofundeix
més en el tema quan reflexiona sobre els seus fracassos amorosos amb heterosexuals i rebutja com alternativa el fet de 
“buscar el camp visible i restringit d’un gueto on es rebolquen tots els tarats. No trepitjar els parterres heterosexuals equival a enviar-me
a una suposada «casa meva» tan hipotètica com repugnant”. I segueix amb una comparació amb el cas dels immigrants, en el
que l’argument d’enviar-los a casa seva es considera racista. Per què aquí no?
Al quart llibre, en una seqüència on reflexiona sobre el primer, que acaba de ser editat , aprofundeix en el tema i dóna pas a
una visió política del mateix.  La valoració de les insuficiències de la seva obra es contraposa amb la reafirmació sobre el seu judici
respecte a l’ambient gay de la seva ciutat. Així denuncia l'endogàmia provocada per la seva estretesa, tot i que seguidament planteja el
problema de que, a poblacions més grans, l'oferta també es manté per sota de la demanda, especialment per un tipus com ell.
Unes quantes vinyetes més tard afirma que

"L'homosexualitat com a nou jaciment d’autenticitat té un alt valor al mercat, i això llastra la possibilitat oberta i lliure de trobades.
Hem entrat al gran capital, i per això només els adaptats a aquest sistema de lliure-canvi ultra-competitiu se’n poden encara sortir,
i els que no, seran comdemnats a patir les estructures, també adaptades, de l'homofòbia."


Al llibre Artistes de bande dessinée, Fabrice Néaud manifesta:

"Efectivament em soc radicalitzat , en el que respecte a la homofobia mes que sobre la homosexualitat mateixa...
Crec que un amor, com tot tipus de relació humana, es determina pel clima social, per la política del país on es neix,
per la diferència o no de classe dels que el viuen, per la ideologia que reina o per la possibilitat de consumar o no la unió
que suposa. I crec que aquest amor és encara més dependent i determinat per aquests elements exteriors quan es tracta d’un amor
homosexual, perquè estem en una societat sexista, heterocentrista i homofoba per excés de complaença desgastadora que ella
enarbora respecte als homosexuals.

Aquesta postura ja apareix al tercer volum de Diario, on ataca amb ira i indignació la duresa de la hegemonia heterosexual,
cosa quees complementa amb el que exposa al tom quart sobre un amant bisexual que en públic l’ignora.“L'heterosexualitat
és la cosa que públicament s’anuncia, mentre que la homosexualitat és la que es calla” afirma per a concloure amb una queixa radical:
"És per això que tot gest de tendresa heterosexual públic és fatalment un gest de status quo homòfob”.


12. Contra la tolerància
La mateixa condició oberta de la seva obra i en conseqüència de la seva vida entra en contradicció amb el concepte de tolerància com
a acceptació dels diferents, ja que aïlla els individus entre sí. Rebutja que tolerar es converteixi en una forma educada i acceptada socialment
de desinteressar-se del nostre veí, més enllà de l'intercanvi de les obligades formes de cortesia. El mateix Fabrice esdevé subjecte d’aquesta
ignorància passiva quan pateix dos agressions homofòbes al parc. Aquest fet posa en evidència, d’una banda, la seva marginalització
(les agressions es relacionen amb les seves visites nocturnes al parc), i de l'altra, la passivitat social dels que han contemplat els fets
o les seves conseqüències sense intervenir-hi.
Una altra vessant de la tolerància, respecte de la homosexualitat, apareix criticada a una seqüència del tercer volum de Diario.
En aquestes vinyetes qualifica a la tolerància de turisme mental que permet sobrevolar un país del que no s’observa mai res més
que la superfície de les costums. Contraposa la passiva tolerància al deure actiu de ciutadà i acaba afirmant que “la tolerància
no ha fet mes que resoldre el vostre problema, ja que per nosaltres és el cavall de Troia dels vostres prejudicis i l’ambaixador
de la decepció de les nostres esperances”.


13. Representació de l' amor i el sexe
D'acord amb el tarannà de Diario, les relacions sentimentals i sexuals tenen molt protagonisme, tot i que la seva representació
gràfica estigui molt allunyada de l’exhibició pornogràfica i que la tendresa competeixi amb el desig en les seves manifestacions.
Al primer llibre descriu les possibilitats de contactes al parc i jardins públics, i es centra en dues tipologies: els errors d’apreciació,
que atrauen per rebutjar, i les rodes de recanvi amb els que folla pensant en els errors d’apreciació, queixant-se de que entre aquestes
figures gairebé no queda espai pels encontres de veritat.
Al volum segon, contrasta i diferencia l’atracció sexual de l’amor i, expressant-ho amb la simbologia de les imatges, confessa que quan està enamorat no te desig i que si aconsegueix desitjar llavors està segur de no estimar.  Aquesta dicotomia s’expressa
Diario amb la contraposició entre la representació de cossos, majoritàriament de soldats tot remarcant-ne determinades parts, 
i la tendresa amb que apropa la seva mirada tant a Stephane com a Dominique. Dicotomia asimètrica esbiaixada cap al costat
de l’amor amb les moltes pàgines dedicades a recrear els moments passats a prop de l’estimat.
Destaca el capítol 5 del tercer llibre, dedicat a reproduir una conversa amb Dominique. Són 19 pàgines mudes, que transmeten
primer mitjançant els gestos de les mans, els rictus dels rostres, les postures corporals, la generació d’una atmosfera de sintonia;
després, a través de la variació dels fons de les vinyetes, que serveixen de metàfora de l’exultant estat d’ànim de Fabrice.
Continua amb una seqüència on la metamorfosis dels cossos expressa el seu desig d’apropar-se i fondre's amb Dominique.
Finalment, la substitució de paraules per imatges a les bafarades, representa l'intercanvi d'opinions sobre gustos musicals,
pintura i literatura. Aquí es produeix una transició, mitjançant l'icona de Proust, cap a la infantesa i la família que es té i la
que es vol tenir, que es remata en una vinyeta on Fabrice és representat com un arbre sec.
Al llibre quart intenta retornar a la seva història amb Stephane per recrear-la, després d'afirmar que dibuixar és estimar i que
el més dur ara serà retornar a una història que ja no és. S'interroga sobre com rescriure un amor, aquest amor, com si encara
estigués viu i conclou que és una tasca impossible.
Finalment, cal assenyalar que en tota obra autobiogràfica, i en aquesta especialment la problemàtica de la mirada és recurrent:
d’una banda, Fabrice Néaud és subjecte  de la mirada dels lectors; de l'altra, ofereix al lector la seva mirada sobre els altres.
El lector comparteix sovint la mirada del narrador (utilització recurrent de la camera subjectiva), l’acompanya en el seu recorregut
i tot seguint-lo pot intuir l’origen i l’objectiu del moviment físic o anímic. La mirada que s’apropa i apropia momentàniament del clatell
estimat, que vol ser ala d’àngel protegint-lo o, altre cop la dicotomia, que com a avantguarda d’un desig insatisfet captura
peces visuals que incorporarà al seu imaginari eròtic.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
següents articles apareguts a la revista especialitzada en bande dessinée 9ene art nº9 CNBDI publicada per L’an 2 al 2003:
“Métaphore et métonymie dans le Journal de Fabrice Neaud”, de Sylviane Remi-Giraud
“Temps partagés, temps retrouvés: lecture sous inluence”, de Hugues de Chanay
“Du Journal à l’ajour”, de Marie Pox-Tétu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada